Formaven part de l’antic convent de Franciscans Mínims, edifici religiós alçat durant la primera meitat del segle SVII. Tot i la desamortització eclesiàstica de Mendizábal de 1835, l’oratori del convent  es va mantenir com a propietat de l’Església i la resta del conjunt (el claustre, les dependències conventuals i l’hospital) va passar a ser patrimoni municipal en 1850.

El claustre era lloc de recolliment i l’element neuràlgic de la comunitat, al seu voltant es disposaven l’església, la sala capitular, el refectori, els dormitoris,… El pati, de 10×11 vares valencianes, estava enjardinat i també havia un pou. Les galeries porticades del claustre, de 3 vares d’amplària, donaven accés a les diferents dependències. L’església comunicava amb el claustre mitjançant una porta sota un arc rebaixat que encara es pot apreciar.

La sala capitular era el lloc de reunió, allí es cridava a capítol. El refectori era el menjador; la cuina estava al costat del refectori. El dormitori dels frares mínims estava format per cel·les individuals. També hi havia rebost, obrador i celler. La infermeria estava separada del convent per la prohibició de menjar aliments d’origen animal dins del recinte del convent, que sí podien menjar els malalts amb dispensa.

L’hort es trobava situat a l’oest de l’edifici conventual, entre aquest i l’Alberca.

Es coneix poc del claustre, però les arcades, formades per una rosca de rajoles de 28x14x5cm, que podria correspondre a la metrologia àrab, col·locades a sardinell de cantó amb argamassa blanca de calç i arena, són les originals i corresponen al sistema constructiu de l’època d’influència mudèjar. La façana nord de l’edifici conventual no es troba alineada amb la façana de l’església, està un poc retirada per donar èmfasi a l’església i crear un nou espai públic, la plaça.

L’any 1987 es va aprovar un projecte per a elevar l’altura de la segona planta, que era una cambra d’altura inferior a la planta principal, per a destinar-la a usos de l’ajuntament; l’obra  va acabar al voltant de l’any 1992 i la inauguració oficia va ser el 1995. L’any 1993 es van realitzar unes excavacions en el pati central del claustre i es va deixar tal i com es contempla en l’actualitat.

Una part del convent va funcionar a partir de 1730 com a hospital, institució dedicada a l’atenció de pobres, malalts i transeünts. L’hospital va ser erigit en un edifici annex, situat en el solar on es troba l’actual Asil-Residència d’Ancians,

El claustre i les dependències conventuals són la seu actual de l’ajuntament.

Basat en: Ignacio Arce Grilo i Maria del Mar Boluda Garrido: Descripció arquitectònica de l’antic  convent del mínims, dins de Ondara: mirades enrere, 1es Jornades, Aj. d’Ondara, 2013

Nom amb el qual és conegut popularment l’oratori que formava part de l’antic convent de Franciscans Mínims. Edifici religiós alçat durant la primera meitat del segle SVII. Els mínims arriben a Ondara el 1611, dos anys després de l’expulsió dels moriscos, amb la donació d’una xicoteta església i unes terres d’horta amb abundant aigua, donació feta per Felip de Cardona, marqués de Guadalest. Va mantenir la seua activitat original fins la desamortització eclesiàstica de Mendizábal de 1835. Finalment, en 1850, el temple es va mantenir com a propietat de l’Església i es va transformar en oratori públic, mentre la resta de l’immoble (claustre, hospital i dependències) va passar a ser patrimoni municipal.

En el procés de construcció del convent, primer es va construir l’església i posteriorment el claustre i les sales annexes com la sala capitular, el refectori, els dormitoris… L’orde dels mínims es caracteritzava perquè els seus vots els obligaven a la pobresa, l’austeritat, l’obediència i l’abstinència perpètua, raons per les quals en les seues obres es basaven en els artesans locals, en els seus sistemes constructius i en els materials autòctons, característiques que queden reflectides en la sobrietat de l’arquitectura i l’ornamentació. A diferència de les ordes monàstiques, que tenen com a finalitat l’oració i, per tant, els seus monestirs es troben aïllats de les poblacions, la finalitat fonamental de les ordes mendicants és la predicació i, en conseqüència, els seus convents tenen un caràcter urbà i obert.

La configuració original de l’església és molt senzilla i té uns trets clarament renaixentistes; persisteixen la forma i l’estructura del temple ogival. Es tracta d’una planta rectangular de reduïdes dimensions, nau única  amb capelles laterals entre contraforts, menys en la primera crugia –de menor dimensió i dividida en dos nivells per la presència del cor- on dos recintes tancats inclouen les escales que pugen al cor i al campanar. En la façana principal, queda emfatitzada l’entrada a l’església mitjançant un arc de mig punt flanquejat per pilastres, fris i cornisa; damunt d’aquesta, dos pinacles de bola en el remat de les pilastres. En el centre, una fornícula amb San Francesc de Paula que enllaça amb el fenestrat del cor. També queden significats en pedra tosca els cantons, la cornisa de remat superior i els arcs del campanar.  El mur oculta la coberta coronant la façana amb ondulacions un poc capritxoses, pròpies de l’època, si bé l’actual acabament correspon a la restauració feta en els anys 1994 i 1995. A l’interior podem contemplar pintures al fresc, amb motius vegetals  i heràldics propis de l’art popular, de 1674, trobada en una restauració efectuada el 1991, en la primera capella entrant a la dreta on va ser soterrada Lluïsa de Sotomayor i Lima, marquesa de Guadalest,  i de l’any 1699, en la tercera capella a l’esquerra, patrocinada per Vicent Giner. La capella de la comunió és neoclàssica i posterior al 1835. La cúpula de la capella està coberta per teula vidriada blava, destacant les arestes en els angles dels gallons amb teules en un altre color.

Durant segles es tenia el costum de soterrar dins de les esglésies sota la protecció dels sants, fins que el 1784 es va restringir per raons de salut pública i ja  des de 1799 era obligat ubicar els cementeris fora del cas urbà, però l’aplicació de l’ordre va dilatar en el temps. Fins el 1812 no hi va haver cementeri a Ondara (però va durar ben poc) i en 1854 s’inaugurà l’actual. En les capelles o a l’altar major eren soterrats els benefactors o les seues famílies; els religiosos eren soterrats a l’altar major fins que es construïa el claustre, on es soterraven després.

Actualment l’església del convent està dedicada a la Mare de Déu de la Soledat, patrona del municipi, i pertany a la parròquia de santa Anna.

Extret de:  Inacio Arce Grilo i Maria del Mar Boluda Garrido, Ondara: mirades enrere, 1es. jornades. Aj. d’Ondara, 2013

Casa de Josefa Gadea Iñareta, casada amb Josep Sendra Ballester–conegut com Favila-  (1887-1962), nascut a Dénia però originari de Benidoleig. Aquest se’n va a l’Argentina al 1902, amb 14 anys; a Buenos Aires es va dedicar a la construcció. Ven un viatge que fa de tornada, va venir per Ondara i va conéixer Josefa Gadea Iñareta (1907-1992) el 1927. Es van casar el 1929. Se’n van a l’Argentina de nou el 1937, amb uns papers arreglats per Vicent Ricart, i tornen el 1947, ara ja definitivament. Per a aconseguir que la casa ocupara una illa sencera, amb el seu marit van comprar la part de dalt que dona a la plaça, sense modificar massa l’estructura. La part central de la unió de les dues cases es va convertir amb un pati. L’any 2.000 la corporació municipal va acordar dedicar un espai o un immoble a casa de cultura i va comprar aquesta casa. Es va derruir i va tornar a ser construïda de manera idèntica, adaptant l’espai interior a les noves necessitats i respectant l’espai del pati central que era el nexe d’unió de les dues cases. Actualment és la Casa de Cultura, Biblioteca, Sala d’exposicions i seu de l’Arxiu Històric i compta amb l’exposició permanent d’un fons d’art del pintor Miquel Vaquer, fill d’Ondara, donació feta per alguns dels seus fills.

Comissió de Patrimoni

Construcció militar medieval, la torre del rellotge és l’única que queda en peus de les quatre torres defensives del castell-palau d’Ondara. El castell-palau d’Ondara es situa en una posició estratègica. a 37,82 m.s.n.m., dominant una xicoteta vall fèrtil. Pertany a l’àrea d’influència de la ciutat de Dénia, en les diferents èpoques. La primitiva construcció del palau es pot relacionar amb la dels palaus-castells d’Olimbroi i Forna, cap a la segona meitat del segle XIII.

Presentava un model típic per a edificacions d’aquest tipus, quatre torres als angles, unides per llenços de muralla, amb edificacions annexes, amb planta baixa i una o dues plantes superiors; les torres comptaven sempre amb almenys un pis més. El palau-castell d’Ondara tenia a més una barbacana avançada respecte a les torres i donava a l’actual plaça del Mercat. La planta baixa es sol dedicar a estances de servei mentre la superior és la planta noble.

Del Palau conservem alguns murs integrats a edificacions, incloent la torre nord, i evidències de l’existència de la barbacana. De forma exempta trobem la torre del rellotge. Aquesta torre ha patit modificacions i reconstruccions que no trobem reflectides a les fonts, però així ens ho indiquen l’existència de troneres esbocinades de finals del XVI a principis del XVII. Al segle XVIII el palau està en ruïnes, per efectes de l’absentisme senyorial i els esdeveniments històrics, particularment durant la Guerra de Successió.

Ara per ara podem afirmar que estem davant d’un recinte fortificat d’època cristiana, on tenim documentades dues torres (la torre del rellotge o torre sud) i la torre nord, on gracies a la documentació arqueològica han eixit a la llum dues portalades de pedra picada, que probablement donarien accés a la torre des d’un pati central o algun tipus de corredors. Presenten quatre marques de pedrapiquer, amb forma de fletxa.

La  porta principal segurament estaria orientada a l’oest, en el llenç més a prop de la via de comunicació que creua les terres de nord a sud; però també és la zona amb pendent més suau i la que dona a un gran espai obert mai edificat, amb més que probables orígens comercials, és a dir l’actual Plaça Major. Des de la porta principal s’accedia al pati  mitjançant un espai cobert, on es situaria aquesta brancalada de pedra picada incompleta que s’ha documentat

Els murs actualment existents formarien part, amb tota probabilitat, del perímetre del palau, i si és així  les dues torres no descobertes estarien en l’encontre del citats murs, definint un recinte més o menys quadrangular amb quatre torres situades en els angles. Al voltant del pati es situarien totes les dependències típiques d’un Palau (cambres, menjador, sales, capella, cuina, etc).

En l’actualitat la torre visible acull en el seu interior la maquinària d’un rellotge de torre de finals del segle XIX recentment mecanitzat. Darrerament s’ha adequat per a servir d’espai museístic i interpretatiu de la història local.

Esta declarada BIC (Bé d’Interés Cultural).

Josep Antoni Ahuir

Edifici inaugurat a l’octubre de 1872 per a la pràctica de pilota valenciana, esport que compta amb una llarga tradició a Ondara i a tota la comarca. És el segon més antic que encara està en ús després del de Pelai a València.  Reformat en el 2015, en les seues instal·lacions es pot jugar a diferents modalitats: al trinquet gran, escala i corda i raspall, i al trinquetet, partides de pilota grossa, de rebotet, així com diverses modalitats jugades amb pilota de badana.

L’afició a la pilota del poble d’Ondara ve de lluny, ja hi ha documentada una partida memorable el 26 de novembre de 1880 entre jugadors de la Marina i de la veïna Safor jugada al carrer.

El cognom Frasés és inseparable de la història de la pilota a Ondara. Frasés són els primers trinqueters del trinquet vell que recorden els aficionats; un Frasés també va lligat al trinquet nou i fins i tot el Surdo de Pamis va començar la seua trajectòria en el món de la pilota amb un Frasés. Un altre nom lligat a la història de la pilota és el de Francesc Peris, el Surdo de Pamis (lloc agregat a Ondara), no jugador, però si promotor i trinqueter i un dinamitzador com pocs de la pilota. El Surdo va començar a jugar i a introduir-se en el món de l’organització de partides en la seua joventut a Ondara; i va arribar a fer del trinquet El Zurdo de Gandia un dels més dinàmics i importants del país. Un dels jugadors mítics de la història de la pilota, Rovellet, també va estar molt lligat a Ondara

Ondara, quan només tenia uns 3.000 habitants, va ser el primer poble que va fer un trinquet cobert i il·luminat on es podien fer partides nocturnes, quan ja tenia en funcionament el trinquet vell. La inauguració oficial va ser l’11 de maig de 1956. El dinamisme de la pilota a Ondara en aquells anys era enorme; s’hi jugaven dos i tres partides diàries, algunes nocturnes, els caps de setmana i amb els millors jugadors del moment. Un poble relativament menut, va tenir durant uns anys dos trinquets a ple funcionament, fins que una forta ventada va fer caure la coberta del trinquet nou i va quedar pràcticament destruït.

Després de desaparéixer el trinquet nou, el trinquet vell va continuar funcionant fins que, poc a poc, l’afició va anar minvant i amb el pas dels anys el trinquet vell es va tancar i es va arruïnar físicament., Després de moltes vicissituds el trinquet actual ha passat a ser municipal i ha estat recentment rehabilitat i condicionat per a la pràctica de la pilota de nou.  S’ha creat una associació i una escola de pilota per a xiquets i xiquetes i està tornant a reviure el món de la pilota a Ondara.

Vicent Ortuño

Imponent casa de planta quadrangular, d’aspecte sòlid i senyorial, de tipologia residencial fortificada, construïda per la família Ferrando. No es sap el moment exacte de la seua construcció, però per la seua aparença estilística i els elements artístics neoclàssics es pot concloure que es podria datar a mitjans segle XIX.

De l’anàlisi de l’estructura urbana amb carrers rectes i amplades uniformes, així com de les parcel·les amb dimensions iguals repetides en l’amplada i la profunditat, es dedueix que es tracta d’una actuació planificada seguint els criteris de l’urbanisme neoclàssic.

Les façanes són planes i homogènies amb una composició molt regular, amb predomini de la simetria, els forats jerarquitzats en la disposició horitzontal i vertical. Els marcs estan resolts amb motllures planes, lleugerament ressaltades sobre la superfície de la façana. Els forats d’accés estan resolts amb un marc de major importància, destacant el corresponent a l’accés principal.

Les cantonades de la façana al carrer Sol presenten dues garites amb espitlleres a l’altura del pis principal. Cabria pensar que són solucions formals o simplement capricioses. La justificació era la defensa de la casa davant dels atacs de partides organitzades de bandolers que proliferaven en la zona durant el segle XIX.

Dels aspectes ornamentals cal destacar el rigor de la composició. És remarcable la importància de les mènsules situades en la part inferior de la cornisa, les motllures rectes dels forats d’accés, però sobretot la formalització de les garites.

Té adossada, a l’extrem de la façana del carrer Sol, una capella que disposava de piano, amb accés des de l’interior de la casa.

En l’actualitat és Bé d’Interés Cultural.

Santiago Varela

Durant la guerra de les Germanies, al segle XVI, es va produir la conversió forçosa de molts musulmans a la fe cristiana. En augmentar el nombre de conversos es van crear noves vicaries perpètues, que depenien de Dénia, en llocs de moriscos; el 1543 es va crear la d’Ondara, que tenia agregats Benidoleig i Pamis. El 1574 es desmembra la parròquia d’Ondara,  independent de Denia. Més tard, Benidoleig s’agregaria a Orba. Aquestes circumstàncies precipiten la creació d’un nou temple parroquial en un dels primers carrers que hi havia fora del nucli urbà primitiu, ja que, fins aquell moment, la litúrgia cristiana era celebrada a la capella del propi castell. En 1617 l’existència de l’església està fora de dubte; al segle XVIII es fan obres d’ampliació i reformes al temple.

El temple està inserit entre la casa abadia i l’antiga casa de Pepico Santonja, sala actual de vetlatori de la parròquia i amb una altura de cornisa similar al de les cases veïnes. Ubicació gens habitual ja que no es troba en cap plaça o espai públic destacat sinó en un carrer.  La planta de l’edifici respon al model d’una sola nau amb cinc trams de capelles laterals situades entre contraforts, les quals queden comunicades mitjançant passos amb arcs de mig punt. La planta és rectangular, de creu llatina, sense creuer i amb un braç afegit posteriorment, ja en el segle XVIII, lloc on es va ubicar la capella de la Comunió. L’altar major té, a cada costat, dues capelles a mode de transsepte o creuer. Al costat d’una d’elles es va afegir una nova capella aprofitant part de l’espai de la casa del costat esquerre de l’església adquirida per a funcions parroquials i vetlatori. La nau principal està coberta amb volta de canó. Als laterals hi has finestres que il·luminen l’interior. Aquestes descansen sobre cadascuna de les capelles laterals, les quals tenen també coberta de volta de canó i estan perpendiculars a la nau central. La capçalera del temple actual és un afegit posterior a l’obra original del segle XVII i es va realitzar al XVIII. La coberta de la mateixa, on es situa l’altar major dedicat a santa Anna, és també de volta de canó però, en relació a la volta de la nau principal, aquesta età situada a una altura menor que l’anterior.

Els elements ornamentals són els propis del període barroc amb un llenguatge clàssic. L’estil artístic de l’edifici és, doncs, neoclàssic. L’escut dels Cardona que presideix la nau central, segons Pere Mª Orts i Bosch, es degué fer quan era senyor d’Ondara Isidre Tomàs Folch de Cardona i Sotomayor (1643?-1699), VII marqués de Guadalest, Almirall d’Aragó, cavaller de l’orde d’Alcántara i Capità General de Galícia

A la portada exterior destaquen dues pilastres que suporten un entaulament pla amb un fris i cornises sobre el qual hi ha un nínxol, amb una imatge de santa Anna, tallada en pedra, i un òcul. Just al costat de la porta principal hi ha una altra porta senzilla que dóna pas al baptisteri. La torre campanar està situada en un lateral i és de base quadrada i alçat de tres cossos.  La façana és, dons, classicista.

Els retaules i les imatges de les capelles actuals de l’església són totes de després de la guerra civil (1936-39), exceptuant les de sant Francesc, sant Vicent Ferrer, sant Antoni abat i una imatge menuda de sant Joan , que són totes anteriors, aproximadament del  segle XVIII. A la capella de la comunió hi ha unes pintures a l’oli sobre llenç que són obra de Salvador Gil Camarena, fill d’un altre pintor ondarenc Salvador Gil Femenía. Les  del retaule de l’altar major i les del de la comunió són de Ramon Porta, d’Oliva.

Extret de: Miquel Gómez Sahuquillo: Seguiment arqueològic: església de santa Anna d’Ondara, 2010, dins de Ondara: mirades enrere, 1es Jornades, Aj. d’Ondara, 2013

L’ermita dedicada al Santíssim Crist de l’Agonia fou bastida a finals del segle XIX.  L’edifici de l’antiga ermita està formada per un volum de planta quadrangular de sis metros de costat. Constructivament son murs de maçoneria d’uns cinquanta centímetres de gruix i coberta a quatre aigües resolta amb estructura de fusta, entrebigat ceràmic i coberta de teula àrab.

Estava situada en les afores del poble, en una zona coneguda com l’era alta i era el final del calvari o viacrucis. Amb el temps la zona es va urbanitzar i anaren desapareixent quasi totes les diverses capelletes del calvari; tan sols va es va salvar la capella i el barri, ja transformat, és conegut com el “barri del Crist”. Actualment està situada dins del casc urbà, situada en una vora del carrer Menendez Pidal. El 1966, el ciutadà Josep Llorens Bosch, va fer la donació d’un xicoteta parcel·la d’uns 60 m2 a l’església parroquial per tal de poder ampliar l’ermita, seguint la voluntat expressa de sa mare Josepa Bosch Piera. Després d’alguns entrebancs finalment, en l’any 2007, es van fer les obres d’ampliació de l’ermita.

Comissió de Patrimoni

La plaça de bous d’Ondara, inaugurada en 1901, representa un exponent clar i extraordinari de l’arquitectura eclèctica de finals del segle XIX i principis del XX  i constitueix un exemple d’arquitectura neomudèjar que utilitza formes i materials lligats a l’arquitectura àrab: el bric massís, l’arc de ferradura i merlets escalonats. La seua construcció va ser ràpida i en uns sis mesos va quedar conclosa. La correguda inaugural  va tenir lloc el dilluns 28 octubre de 1901. Al llarg de la seua primera etapa es feien 3-4 corregudes a l’any  i marcava el calendari la fira d’Ondara que es celebrava entre els mesos d’octubre i novembre. Molt danyada durant la guerra civil, va ser reconstruïda en 1957 respectant bastant la construcció original de la plaça però, però s’hi  va afegir un bar, la infermeria i llum per tota la plaça; però, segurament per ser reconstruïda en una època de crisi econòmica, els materials emprats no tenien la qualitat dels originals. En aquell moment tenia un aforament de poc més de 4.000 persones.  Poc després l’actual terrassa del bar es va utilitzar com a pista de ball i a la graderia situada just enfront dels torils s’hi va construir una mena de casup on es va col·locar una càmera de projecció i a l’arena de la plaça una pantalla per a fer projeccions cinematogràfiques a l’estiu. En la dècada del 60 s’hi van realitzar

La rehabilitació de 1957 va alterar algunes parts de l’obra que han sigut reposades en una posterior rehabilitació realitzada el 2014, en la qual han volgut recuperar l’original de la plaça tornant a utilitzar pedra i brics massissos i reposant alguns elements arquitectònics que havien estat suprimits, com els arquets inferiors de les escales d’accés a les llotges. En aquesta darrera rehabilitació es va eliminar el mur de maçoneria que delimitava el recinte de la plaça a l’avinguda del Dr. Fleming i la del General Bosch i va ser substituït per un enreixat que permet contemplar els murs exteriors de la plaça.

En la dècada dels 60 s’hi van realitzar nombroses corregudes de bous, mereixent especial menció les que organitzava el diari Levante a benefici del sanatori de Fontilles, molt pròxim a Ondara, i en les quals participaven les figues més destacades de món taurí. És sobretot a partir de finals dels 70, amb la davallada dels espectacles taurins, que el recinte va esdevenir  un espai que va acollir nombrosos i variats esdeveniments artístics, culturals, d’entreteniment, cinema, ball, esportius,…

En 1985 els concessionaris proposen a l’ajuntament d’Ondara la rescissió anticipada del contracte d’arrendament per a l’1 de gener de 1986. A partir d’aquell moment la plaça de bous passa a ser gestionada per l’ajuntament. El 2001 el conjunt arquitectònic va se declarat Bé d’Interés Local. És sense dubte l’edifici més emblemàtic del poble d’Ondara.

En l’actualitat, s’articula com a espai fonamental de la vida cultural i festiu de la vila.

Basat en:  Robert Miralles: Apunts per a la història de la plaça de bous d’Ondara en el seu primer centenari (1901-2001), Aj. d’Ondara.

A Ondara el primer llavador, situat al costat de la font de la carxofa, antigament més coneguda com la font dels tres brolls, i avui ja desaparegut, es va fer, molt probablement en la dècada de 1920 i el segon llavador, que és aquest on ens trobem ara, el 1950.

La gent més jove potser es pensa que hi ha hagut sempre rentadores i aigua corrent a les cases; però no, la veritat és que fins fa ben pocs anys, les cases no tenien aigua corrent a casa, ni existien, per tant, les rentadores elèctriques i havien de rentar la roba allà on podien, fins i tot als rius, perquè molts llavadors no es van fer fins acabada la guerra civil en 1939.

Recuperar i conservar l’edifici i preservar la memòria del que representa és fonamental per a la cultura d’un poble. El llavador era per a les dones el que representava el bar o el casino per als homes; era un lloc on, a més de rentar, es xerrava i es comentava la vida i els fets del poble. Venia a ser una mena de centre social. Avui el contemplem com un edifici que va representar la modernitat, una instal·lació que facilitava a les dones la faena del rentat de roba; un pas intermedi entre la precarietat més absoluta i la popularització de les rentadores. I l’hem de contemplar com un homenatge a totes aquelles dones, on segurament trobaríem  les nostres mares o les nostres àvies, que carregaven amb una faena tan necessària com discriminatòria i pesada.

Aquest segon llavador és un singular edifici inaugurat l’any 1950, just a l’inici on començava la séquia de l’Alfatara aprofitant l’aigua, provinent de la rambla de l’Alberca, que retenia l’assut. L’aigua corrent de la séquia també era utilitzada per les tintoreries del poble en horaris determinats, alimentava el segon llavador, situat a l’altre extrem del poble, i el també desaparegut molí fariner de Sendra.

Recentment ha estat condicionat i acull, de forma permanent, una sèrie de fotografies i cartells sobre el seu passat.

Vicent Ortuño

Nom amb el qual és conegut popularment l’oratori que formava part de l’antic convent de Franciscans Mínims. Edifici religiós alçat durant la primera meitat del segle SVII. Els mínims arriben a Ondara el 1611, dos anys després de l’expulsió dels moriscos, amb la donació d’una xicoteta església i unes terres d’horta amb abundant aigua, donació feta per Felip de Cardona, marqués de Guadalest. Va mantenir la seua activitat original fins la desamortització eclesiàstica de Mendizábal de 1835. Finalment, en 1850, el temple es va mantenir com a propietat de l’Església i es va transformar en oratori públic, mentre la resta de l’immoble (claustre, hospital i dependències) va passar a ser patrimoni municipal.

En el procés de construcció del convent, primer es va construir l’església i posteriorment el claustre i les sales annexes com la sala capitular, el refectori, els dormitoris… L’orde dels mínims es caracteritzava perquè els seus vots els obligaven a la pobresa, l’austeritat, l’obediència i l’abstinència perpètua, raons per les quals en les seues obres es basaven en els artesans locals, en els seus sistemes constructius i en els materials autòctons, característiques que queden reflectides en la sobrietat de l’arquitectura i l’ornamentació. A diferència de les ordes monàstiques, que tenen com a finalitat l’oració i, per tant, els seus monestirs es troben aïllats de les poblacions, la finalitat fonamental de les ordes mendicants és la predicació i, en conseqüència, els seus convents tenen un caràcter urbà i obert.

La configuració original de l’església és molt senzilla i té uns trets clarament renaixentistes; persisteixen la forma i l’estructura del temple ogival. Es tracta d’una planta rectangular de reduïdes dimensions, nau única  amb capelles laterals entre contraforts, menys en la primera crugia –de menor dimensió i dividida en dos nivells per la presència del cor- on dos recintes tancats inclouen les escales que pugen al cor i al campanar. En la façana principal, queda emfatitzada l’entrada a l’església mitjançant un arc de mig punt flanquejat per pilastres, fris i cornisa; damunt d’aquesta, dos pinacles de bola en el remat de les pilastres. En el centre, una fornícula amb San Francesc de Paula que enllaça amb el fenestrat del cor. També queden significats en pedra tosca els cantons, la cornisa de remat superior i els arcs del campanar.  El mur oculta la coberta coronant la façana amb ondulacions un poc capritxoses, pròpies de l’època, si bé l’actual acabament correspon a la restauració feta en els anys 1994 i 1995. A l’interior podem contemplar pintures al fresc, amb motius vegetals  i heràldics propis de l’art popular, de 1674, trobada en una restauració efectuada el 1991, en la primera capella entrant a la dreta on va ser soterrada Lluïsa de Sotomayor i Lima, marquesa de Guadalest,  i de l’any 1699, en la tercera capella a l’esquerra, patrocinada per Vicent Giner. La capella de la comunió és neoclàssica i posterior al 1835. La cúpula de la capella està coberta per teula vidriada blava, destacant les arestes en els angles dels gallons amb teules en un altre color.

Durant segles es tenia el costum de soterrar dins de les esglésies sota la protecció dels sants, fins que el 1784 es va restringir per raons de salut pública i ja  des de 1799 era obligat ubicar els cementeris fora del cas urbà, però l’aplicació de l’ordre va dilatar en el temps. Fins el 1812 no hi va haver cementeri a Ondara (però va durar ben poc) i en 1854 s’inaugurà l’actual. En les capelles o a l’altar major eren soterrats els benefactors o les seues famílies; els religiosos eren soterrats a l’altar major fins que es construïa el claustre, on es soterraven després.

Actualment l’església del convent està dedicada a la Mare de Déu de la Soledat, patrona del municipi, i pertany a la parròquia de santa Anna.

Extret de:  Inacio Arce Grilo i Maria del Mar Boluda Garrido, Ondara: mirades enrere, 1es. jornades. Aj. d’Ondara, 2013

Situada al lloc de Pamis, és una xicoteta ermita dedicada als sants Abdó i Senén, popularment coneguts com els sants de la pedra,  encara que originàriament ho va ser a Sant Josep i a Santa Maria. Per tal de cobrir les necessitats espirituals d’un districte tan gran i dens com el de Dénia es van crear noves vicaries perpètues en els llocs de moriscs; així, el 1534 es va crear una vicaria perpètua  a Ondara, sota l’advocació de Santa Anna i depenent de Dénia i se li va agregar Pamis i Benidoleig. Des d’aquell moment l’església de Pamis sempre ha estat depenent de la de Santa Anna d’Ondara. El temple fou erigit a finals del segle XVII. Com a pràcticament tots els temples, a l’església de Pamis també es soterraven els morts a dins, fins que s’inaugurà el cementeri de Pamis el 1845. L’església, emmarcat entre cases, presenta característiques molt senzilles i semblants a les d’altres temples de la zona. La façana és completament llisa, sense cap ornamentació, excepte un enrajolat ceràmic emmarcat amb les figures dels sants de la pedra a sobre de la porta d’accés i una finestra a sobre, que és l’únic punt de llum del temple, totes tres, més el campanar, centrades en la façana i alineades verticalment.

Comissió de Patrimoni

Formaven part de l’antic convent de Franciscans Mínims, edifici religiós alçat durant la primera meitat del segle SVII. Tot i la desamortització eclesiàstica de Mendizábal de 1835, l’oratori del convent  es va mantenir com a propietat de l’Església i la resta del conjunt (el claustre, les dependències conventuals i l’hospital) va passar a ser patrimoni municipal en 1850.

El claustre era lloc de recolliment i l’element neuràlgic de la comunitat, al seu voltant es disposaven l’església, la sala capitular, el refectori, els dormitoris,… El pati, de 10×11 vares valencianes, estava enjardinat i també havia un pou. Les galeries porticades del claustre, de 3 vares d’amplària, donaven accés a les diferents dependències. L’església comunicava amb el claustre mitjançant una porta sota un arc rebaixat que encara es pot apreciar.

La sala capitular era el lloc de reunió, allí es cridava a capítol. El refectori era el menjador; la cuina estava al costat del refectori. El dormitori dels frares mínims estava format per cel·les individuals. També hi havia rebost, obrador i celler. La infermeria estava separada del convent per la prohibició de menjar aliments d’origen animal dins del recinte del convent, que sí podien menjar els malalts amb dispensa.

L’hort es trobava situat a l’oest de l’edifici conventual, entre aquest i l’Alberca.

Es coneix poc del claustre, però les arcades, formades per una rosca de rajoles de 28x14x5cm, que podria correspondre a la metrologia àrab, col·locades a sardinell de cantó amb argamassa blanca de calç i arena, són les originals i corresponen al sistema constructiu de l’època d’influència mudèjar. La façana nord de l’edifici conventual no es troba alineada amb la façana de l’església, està un poc retirada per donar èmfasi a l’església i crear un nou espai públic, la plaça.

L’any 1987 es va aprovar un projecte per a elevar l’altura de la segona planta, que era una cambra d’altura inferior a la planta principal, per a destinar-la a usos de l’ajuntament; l’obra  va acabar al voltant de l’any 1992 i la inauguració oficia va ser el 1995. L’any 1993 es van realitzar unes excavacions en el pati central del claustre i es va deixar tal i com es contempla en l’actualitat.

Una part del convent va funcionar a partir de 1730 com a hospital, institució dedicada a l’atenció de pobres, malalts i transeünts. L’hospital va ser erigit en un edifici annex, situat en el solar on es troba l’actual Asil-Residència d’Ancians,

El claustre i les dependències conventuals són la seu actual de l’ajuntament.

Basat en: Ignacio Arce Grilo i Maria del Mar Boluda Garrido: Descripció arquitectònica de l’antic  convent del mínims, dins de Ondara: mirades enrere, 1es Jornades, Aj. d’Ondara, 2013

Casa de Josefa Gadea Iñareta, casada amb Josep Sendra Ballester–conegut com Favila-  (1887-1962), nascut a Dénia però originari de Benidoleig. Aquest se’n va a l’Argentina al 1902, amb 14 anys; a Buenos Aires es va dedicar a la construcció. Ven un viatge que fa de tornada, va venir per Ondara i va conéixer Josefa Gadea Iñareta (1907-1992) el 1927. Es van casar el 1929. Se’n van a l’Argentina de nou el 1937, amb uns papers arreglats per Vicent Ricart, i tornen el 1947, ara ja definitivament. Per a aconseguir que la casa ocupara una illa sencera, amb el seu marit van comprar la part de dalt que dona a la plaça, sense modificar massa l’estructura. La part central de la unió de les dues cases es va convertir amb un pati. L’any 2.000 la corporació municipal va acordar dedicar un espai o un immoble a casa de cultura i va comprar aquesta casa. Es va derruir i va tornar a ser construïda de manera idèntica, adaptant l’espai interior a les noves necessitats i respectant l’espai del pati central que era el nexe d’unió de les dues cases. Actualment és la Casa de Cultura, Biblioteca, Sala d’exposicions i seu de l’Arxiu Històric i compta amb l’exposició permanent d’un fons d’art del pintor Miquel Vaquer, fill d’Ondara, donació feta per alguns dels seus fills.

Comissió de Patrimoni

La font es va construir a finals del segle XVIII i s’abastia de l’aigua provinent d’un partidor de la séquia de Parri. Darrerament s’ha popularitzat el nom de font de la carxofa per la forma del remat que corona la part superior de la font.

El material emprat és pedra calcària per a les escales, bancs i bassa de la font i pedra jaspi rosada per a la base del remat central.

La font ha estat sotmesa a tota una série d’intervencions, així en l’any 1966, com que ja hi havia al poble l’aigua potable i es va considerar que arquitectònicament no representaven res, la corporació va decidir que calia eliminar les tres fonts que hi havia al municipi (aquesta, la font fonda i la font de la xona). La font de la xona es va eliminar completament, la font fonda es va derruir i es va tirar la bancada de pedra i el reixat que envoltaven la font a l’interior i es va colgar i la font aquesta es va desmuntar. Al cap d’uns anys es va valorar de manera positiva la restauració de la font per la seua bellesa, per la seua ubicació, per la seua significació en la història d’Ondara i perquè era possible fer-ho, ja que no s’havien destrossat les peces que la formaven. L’any 1979 es va restituir en el lloc on estava originàriament, si bé faltava el banc corregut i l’enreixat que la separaven del llavador i que conformaven un espai públic.

(Basat en Robert Miralles: Ondara, dels  orígens a 1900, Aj. d’Ondara, 2013